La ressonància paramagnètica electrònica (EPR) és una mena de tecnologia de ressonància magnètica originada a partir del moment magnètic dels electrons no aparellats. Es pot utilitzar per detectar de manera qualitativa i quantitativa els electrons no aparellats continguts en els àtoms o molècules de substàncies i explorar-los. Característiques estructurals de l'entorn. Per als radicals lliures, el moment magnètic orbital gairebé no té cap efecte, i la major part del moment magnètic total (per sobre del 99%) contribueix a l'espín d'electrons, de manera que la ressonància paramagnètica electrònica també s'anomena "ressonància d'espín electrònic" (ESR).

La ressonància paramagnètica electrònica va ser descoberta per primera vegada per l'antic físic soviètic E·K·Zavois l'any 1944 a partir de MnCl2, CuCl2 i altres sals paramagnètiques. Els físics van utilitzar per primera vegada aquesta tècnica per estudiar l'estructura electrònica, l'estructura cristal·lina, el moment dipolar i l'estructura molecular de certs àtoms complexos. A partir dels resultats de les mesures de ressonància paramagnètica electrònica, els químics van aclarir els enllaços químics i les distribucions de la densitat electrònica en compostos orgànics complexos, així com molts problemes relacionats amb el mecanisme de reacció. American B. Commoner et al. van introduir la tecnologia de ressonància paramagnètica electrònica al camp de la biologia per primera vegada l'any 1954. Van observar l'existència de radicals lliures en alguns materials vegetals i animals. Des de la dècada de 1960, a causa de la millora contínua dels instruments i la innovació contínua de la tecnologia, la tecnologia de ressonància paramagnètica electrònica s'ha utilitzat en física, semiconductors, química orgànica, química complexa, química de la radiació, enginyeria química, química marina, catalitzadors, biologia i biologia. S'ha utilitzat àmpliament en molts camps com ara la química, la medicina, les ciències ambientals i la prospecció geològica.